Feia molt de temps que no tornava al barri. I em va fer molta il.lusió dir “acció” enmig de la plaça que havia recorregut acompanyada de gent del barri uns quants anys abans.

El 2013 vaig acompanyar amb la meva càmera de vídeo la Natàlia i altres treballadors “De peu de carrer“, del Casal Amic, observant la seva feina i gravant els nens i nenes del barri, coneixent les seves famílies i compartint moltes experiències. El projecte “Expedicions”, que em va permetre viure durant gairebé un mes a Camp Clar i veure com es materialitzaven projectes de treballadors socials, sociòlegs i artistes de Tarragona, Rennes (França) i Varsòvia (Polònia) em va fer descobrir per primer cop una part de la meva pròpia ciutat que desconeixia. I la veritat és que l’experiència va ser molt enriquidora i en guardo grans records.

Quan aquest any em vaig plantejar que havia de trobar un barri on rodar part de la meva pel.lícula, “Sinjar” – que vam començar a gravar al febrer al Kurdistan iraquià, just abans de que la pandèmia del Covid-19 esdevingués internacional i ens haguessin de repatriar en avions militars -, ben aviat vaig pensar en Camp Clar. Tornar a Camp Clar. I novament el Casal Amic em va poder ajudar, aquest cop posant-me en contacte amb diferents veïns i una altra associació que també treballa en el barri, l’Associació Vincle.

És curiós com si et deixes vèncer pels prejudicis i el que algú diu que algú altre li ha dit, mai podríem fer res. La mala fama acompanya racons del barri -no hi visc i no puc saber què hi ha del cert en cada rumor-, però la veritat és que jo mai hi he tingut cap mala experiència. Al revés, aquest cop, com l’anterior, he trobat gent que m’ha obert les seves cases i que m’ha ofert la seva ajuda per a fer realitat el meu projecte cinematogràfic. I això és més del que pots atrevir-te a somniar arreu: la Laura ens ha acompanyat pel barri per a convèncer els veïns que podien confiar en nosaltres, la Montse i el Luís ens han deixat rodar a casa seva per a que semblés la casa on viuen els actors, en Fouad ens ha obert el seu restaurant per a poder rodar-hi diferents seqüències, i molts veïns i veïnes ens han observat i s’han apropat a oferir-nos la seva ajuda. És cert que algun també ens ha escridassat des dels balcons, però això ja va amb l’ofici, i no és res que no ens hagi passat rodant a qualsevol altre barri i ciutat del món. Del Kurdistan iraquià a Camp Clar, és un gust quan comences una pel.lícula rodant ben lluny i l’acabes a casa.

ANNA M. BOFARULL, directora de cinema.