Ponents

Ponència Marta Llobet: les capacitats, límits i paradoxes de l’acció comunitària en barris “desafavorits”

Molts del problemes actuals no tenen origen individual, són col•lectius, doncs la resposta ha de ser col•lectiva. Per problemes col•lectius calen solucions col•lectives, així la responsabilitat no recau en un sol individu. Quan la responsabilitat és col•lectiva hi ha una redistribució de la responsabilitat

Destaca la importància de tenir un projecte en comú el que comporta la necessitat de reagrupar a les persones al voltant de projectes comuns.

Ens presenta el triangle: Inclusió – millorar les condicions de vida – empoderament
L’empodarement fa referència a: drets, participació, autoestima, consciencia crítica
Aquest es dóna a 3 nivells: personal, organitzatiu i comunitari

Quines són les possibles estratègies?

– Treball de carrer: pura observació i detecció per tal de compartir les emocions amb molta gent que no arriba als serveis

– Treball en xarxa: sortir de la pròpia parcel•la per compartir el treball sobre la realitat intensificant el treballa en xarxa “real” i creant estructures de partenariat.

– Cal utilitzar tot tipus de llenguatge (creativitat social): art, música, vídeos…

– Concebre a les persones com subjectes de construcció política

Cal tenir en compte que l’acció comunitària es pot donar des de diferents ideologies (neoliberal, demòcrata, comunitarisme).

Cal identificar els símptomes aglutinadors organitzant els diagnòstics. S’han d’impulsar projectes que afavoreixin la trobada entre la població més enllà de la paraula donant així més protagonisme a les persones reconeixent les seves capacitats i potenciant referents.

L’acció comunitària no és anar al davant de les persones, sinó al darrera o al costat, potenciant la seva organització i fomentant col•lectius amb capacitat política.

Actors de l’acció comunitària:
– Serveis públics locals /regionals (transversalitat)
– Diferents perfils professionals.
– Ciutadans i/o col•lectius (formals i informals)
– Entitats i associacions que estan al territori (del tercer sector).
– Entrada del sector privat
– Moviments socials.
L’acció comunitària també té límits:
– La ciutadania sola, no pot suplir tots els dèficits
– El treball comunitari requereix de polítiques socials estructurades
– Reconèixer els diferents tipus d’acció comunitària.

 
Ponència Angel Belzunegui: la distribució territorial de la desigualtat

Actualment ens trobem amb la paradoxa que no hi ha més pobresa que a l’any 2008

Hem d’entendre el territori com un espai social urbà. L’ordenació del territori crea un ordre que pot tenir diferents lògiques i dinàmiques i aquest fet crea una jerarquia.

Quin paper juguen les desigualtats socials als diferents espais?
En aquest punt, hem de tenir molt en compte en quina lògica es desenvolupen i s’interrelacionen els diferents actors com a reforçadors de les desigualtats i creadors de categories socials.
Per això, cal destacar:

– La Dinàmica demogràfica: migracions
– La lògica del mercat: aquest produeix i reforça un disseny específicament per a que hi hagi distincions clares, visibles i rentables.
– La lògica social separadora: es creen zones residencials. Com es gestiona l’accés als recursos fomentant l’etnificació ( distinció entre grups)

Les categories socials ens porta a fer un etiquetatge social.
La presa de decisions no són neutres. Tenim les essencialistes que són aquelles en les que el poble és qui decideix. Per altra banda, les deterministes, on les solucions són econòmiques i responen a les lleis de mercat. Finalment, les reduccionistes són les que creuen que només hi ha determinades solucions tècniques per ordenar el territori.

Tarragona és una de les ciutats que més expressa la diferència i la desigualtat social en termes físics.

Les desigualtats socials, no només, són desigualtats materials (capacitat de despeses) sinó que també té elements de comunitat i poder.
No existeix el mercat perfecte,doncs l’accés està controlat per barreres que imposen els grups dominants. Les persones amb menys recursos tenen més mobilitat espacial en àrees perifèriques del poder, mentre que les persones benestants freqüenten i es relacionen en espais centrats al poder. Arribem així a l’apropiació social del territori creant espais de confinament on les persones busquen barris on la població sigui semblant.

Perquè no hi ha canvi generacional en els barris populars?
Això es produeix perquè molts dels fills dels immigrants vinguts als anys 60 han tingut accés a la universitat i quan aquests tenen el primer fill, l’han escolaritzat fora del seu barri renunciant així a la seva identitat de barri i orígens.

D’aquest manera, aquests barris s’estan repoblant amb les reagrupacions familiars de la 2ona migració provocant un xoc cultural i conflictes relacionals entre espanyols immigrants grans i immigrants estrangers joves.

Problemes del confinament:
– Menys mobilitat espacial comporta menys mobilitat social.
– Polarització social (indicadors de països en vies de desenvolupament.
– Reproducció social: mercat matrimonial (et cases amb qui pots dins del teu mateix context) i mercat laboral.

Intervencions institucionals:
– Reforma integrada dels barris: gentrificació
– Gestió del sòl
– Lluita contra els sense sostre. Modificació constant d’espais urbans.
– Persecució de la mendicitat, sobretot en aquelles ciutats amb marca turística.
– Gestió de la pobresa amb molta feina administrativa evitant així la picaresca.

D’aquesta manera ens podem atrevir a dir que els “guetos” s’utilitzen per a designar als barris populars (i amb connotacions de barris conflictius) i les zones residencials són aquelles que designem com zones urbanes d’homogeneïtat ètnica (són la classe alta).
A Tarragona diríem que “Boscos” o “La Mora” són un gueto?

Programa de la sociologia de la proximitat:
– Desconstrucció de les categories apreses sobre els barris populars.
– Autoconstrucció: anàlisi relacional per a que la gent dels barris generi el coneixement.
– Dimensió política